COMENTARIO PLATÓN

Actividad 9 de la página 102. Capítulo III: Analiza y clarifica la expresión ‘’miserias humanas’’, explicando su significado en contraposición a las ‘’contemplaciones divinas’’. Somos el grupo formado por Paula, Ruben, Clara y Rebeca, de 2º de Bachillerato C de Florida Secundaria Catarroja. Esperemos que os guste nuestro trabajo y que os sea de utilidad. EXPOSICIÓN. COMENTARIÓ PLATÓN.

Matrix i el mite de la caverna

Al llibre VII de la república, Plató explica el mite de la caverna en el que ens descriu un món dividit en dues parts: el món sensible o de les imatges i el món intel•ligible o el de les idees.

Plató descriu als habitants del món de les imatges encadenats en front d’una paret on l’única llum es un gran foc que hi ha darrere a la llunyania i que reflexa les ombres d’aquells que passen per darrere seu. Els primers tenen la opció de desencadenar-se i mirar enrere per a poder descobrir el món de les idees i, per tant, la veritat, sempre contant amb l’ajuda dels que ja han realitzat aquest viatge cap al món intel•ligible.

Aquest mite ha influït en la cultura des de la seua aparició, tant en la literatura com en la cinematografia, com es pot apreciar en el llibre de Laura Gallego “L’emperadriu del eteris” i la pel•lícula “El Show de Truman”. Un dels més clars exponents de “l’adaptació” d’aquest mite es podria considerar el llargmetratge anomenat Matrix, dels germans Wachowski.

La pel•lícula parla d’un món anomenat Matrix, que es veu reflectit en el mite de la caverna com la regió sensible, tot allò que els encadenats percebeixen pels sentits, la passarel•la ,els objectes que projecten les ombres i les persones que els mostren, és a dir, la caverna en sí. En la pel•lícula, Matrix és un conjunt d’estímuls que les màquines proporcionen al cervells del humans, els quals perceveixen un món paral•lel al real, on tenen la sensació de llibertat i fan la seua vida normal. La pel•lícula comença presentant-nos una dualitat de personatges, els que ja han despertat, i els que viuen a Matrix.

Els que han despertat en el mite serien els filòsofs, que desprès d’ascendir tornen per ajudar aquells que tinguen la voluntat d’obtindre coneixement i fugir del món de les ombres, aquestos, més concretament aquest, seria el protagonista, “l’elegit”, Neo. Aquestos viuen al món real i tornen a Matrix amb l’objectiu de despertar els “encadenats”.

Dins dels que viuen a Matrix trobem dos tipus de personatges, el primer tipus serien els humans, mentre que els segon tipus serien les màquines o agents, segons el mite, els humans representarien els presoner, ja que es veuen sotmesesos al captiveri creat per les màquines, que en el mite serien aquells que creen les ombres.

Com hem dit abans el mite ens narra l'alliberació d'un “esclau”, i com que aquest accedeix progressivament a l'exterior de la caverna, aquesta fugida del món, la mentira on havia viscut fins al moment, és una metàfora del que ell considera una ascensió fins al coneixement. Aquesta ascensió es veu reflectida en la pel•lícula. Des del moment en el que el presoner és alliberat, quan Neo es pren la pastilla, fins el procés de descobrir la veritat, vore el sol (que representa la idea del Bé).

Tant en el mite com en Matrix podem contemplar les distintes fases per assolir el coneixement. Plató diu que el filòsof quan ix de la caverna no creu el que veu i que per assolir tota la informació, la veritat que se li proporciona, necessitarà temps, que se li adapten els ulls. En el cas de la pel•lícula, Neo mostra escepticisme davant el que li mostra Morfeo (el mestre), però amb el temps acaba descobrint la veritat, que ell és l'elegit, que ha de difondre tot el que sap. Durant aquest procés apareixen dos factors importants en la filosofia Platònica, l’ intel•lectualisme moral i la dialèctica (aquestos procediments al igual que el moment en el que el Neo desperta es poden veure al següent vídeo des del minut 3)

Per finalitzar anem a comentar el paper dels “Agents” que és mantindre les coses tal com són i com diria Plató, aquestos serien capaços d’erradicar a qualsevol que ficara en dubte la seua forma de govern establert, l’estatus quo.

Quin final millor que aquell personatge que al llarg de la pel•lícula ha realitzat l’ascensió dialèctica amenace amb descendre i acabar amb tot allò que han conseguit.

El mite de la caverna als mitjans de comunicació.

En l’època clàssica, Plató va concebir el mite de la caverna amb la finalitat d'educar i ensenyar a la població, però, podríem trobar-ne alguna situació semblant a la que viuen els presoners al mite en l’actualitat? Està clar, que en la societat actual els mitjans de comunicació influeixen en les persones, positiva o negativament.

 Aquest és el nostre món on vivim, el món de les imatges, el món sensible de Plató, que percebem pels sentits, en el que ens centrem en aquella informació que ens proporciona el plànol audiovisual. Açò provoca una mena de “entrada” a la caverna platònica, en la qual, al igual que els presoners, vivim en un món basat en les experiències que ens proporcionen els sentits i que ens transmeten els mitjans de comunicació.
  

Podem considerar alguns mitjans de comunicació com els actuals "porteadors" de la caverna, amb els que Plató reflexava els sofistes, que ens oculten l’autèntica realitat, fent que visquem en un món d’ombres que ells mateixos han creat, fent que veiem només el que ells volem que vegem.  Aquest paral·lelisme podria establir-se amb els mitjans de comunicació que manipulen la informació de manera partidista, defensant i recolzant certes opionions o ideologies, sobretot si es tracta de programes informatius, als que se'ls presuposa un nivell d'objectivitat i no una manipulació de la informació tan elevada.

   Aleshores, la humanitat hauria de seguir l’exemple del presoner alliberat, que surt de la caverna al món exterior, i que coneix la vertadera realitat, emprant la raó i la intel·ligència i no basant-se en els sentits o sensacions. Els humans haurien de seguir a la part racional de l’ànima i no deixar-se portar pels plaers i apetits materials als que ens arrastra el cos.


Ací us deixem una cançó del canta-autor torrentí Pau Alabajos, criticant aquesta manipulació comunicativa. Esperem que us agrade.

LES MATEMÀTIQUES EN PLATÓ

    Són les matemàtiques el camí per al coneixement absolut? Constitueixen aquestes la base per a una bona educació d’un futur governant? Què necessitem realment per a alcançar el vertader coneixement? Plató considerava que l’única cosa perfecta eren les Idees, ja que eren el que eren i no acceptaven ningun tipus de pluralitat, al contrari que les matemàtiques. Per això Plató defensava que tant els objectes matemàtics com les Idees pertanyien al món intel•ligible, però com que aquests no eren més que copies de les Idees els considerava inferiors.

        Segons Plató, els matemàtics necessiten representar les seues teories per a poder explicar-les, per tant, depenien de certa visió empírica, entraven a formar part d’allò sensible i per aquesta raó considerava les representacions matemàtiques impures, imperfectes i font d’errades.
        D’altra banda, per als matemàtics les premisses de les que parteixen són axiomes, és a dir, coneixements tan evidents que no requereixen de demostracions, amb la qual cosa, les conclusions que es deriven lògicament d’aquestes han de ser vertaderes. Plató, en canvi, sostenia que aquests no podien verificar les seues hipòtesis, per tant, les teories només tindran una validesa relativa i provisional.

      Plató comparava el coneixement matemàtic o deductiu amb el que ell pensava que era necessari per a un futur governant, l’ascens dialèctic. Considerava que el camí de la dialèctica era el correcte per poder arribar assolir l’ intel•ligència, ja que aquest no prenia les hipòtesis com a veritats irrefutables, i considerava que no son més que premisses temporals que ajudaran a arribar deductivament fins a l’Idea del Bé.
    Però aquesta no era l’única diferencia que Plató destacava entre la ciència filosòfica i les teories matemàtiques, ja que els matemàtics a l’hora d’arribar a les seues conclusions es basaven en imatges del món sensible mentre que els filòsofs feien tot el contrari: rebutjaven emprar qualsevol tipus d’ajuda empírica, utilitzaven la intel•ligència i el poder argumentatiu de la raó per a poder assolir el vertader coneixement.
       En tant Plató considerava que les matemàtiques han de ser independents de tot tipus de pragmatisme empíric i deuen servir d’introducció a l’estudi de la Filosofia, a més d’exercir com a fonament de tot el saber humà degut al seu dualisme ontològic. Així, per a Plató les matemàtiques eren essencials per a l’educació d’un futur governant, ja que proporcionen les bases per a l’ascens dialèctic, que era, segons Plató, l’únic camí per a arribar al coneixement filosòfic que necessita un bon governant.

Sócrates: El mes just dels homes.

En aquesta nova entrada estrenem nou curs, un curs que esperem que estiga carregat de sorpreses i coneixements. Aquesta nova etapa l’anem a començar estudiant a Plató i el objectiu de l’entrada es parlar de un dels seus mentors i amic: Sócrates, el mes just dels homes.

BIOGRAFIA

Sòcrates va néixer en Atenes a l’any 470 a.C. d’una família, pel que sembla, de classe mitjana. El seu pare era escultor i la seua mare matrona, el que ha donat lloc a alguna comparació entre l’ofici de sa mare i l’activitat filosòfica de Sòcrates. Els primers anys de la seua vida coincideixen, doncs, amb el període d’esplendor de la sofística a Atenes.

A continuació adjuntem un video que ens parla sobre la seua vida:

SOFISTES vs. SÒCRATES

Sòcrates critiva el relativisme gnoseològic i moral dels sofistes, convençut que els exemples concrets tanquen un element comú respecte al qual eixos exemples tenen un significat. Per al relativisme els conceptes morals com la justícia o la virtut no són susceptibles d’una definició universal: són el resultat d’una convenció, el que fa que el que és just a una ciutat puga no ser-ho a una altra. Sòcrates pel contrari, està convençut que el just ha de ser el mateix en totes les ciutats, i que la seua definició ha de valer universalment. La recerca de la definició universal es presenta, doncs, com la solució del problema moral i la superació del relativisme.

FILOSOFIA SOCRÀTICA . LA DIALÈCTICA

Per a procedir a eixa recerda, Sòcrates desenvolupa un mètode pràctic basat en el diàleg, en la conversació, la “dialèctica”, en el que a través del raonament inductiu es podria esperar aconseguir la definició universal dels termes objecte d’investigació. Aquest mètode consta de dos fases: la ironia i la maièutica. En la primera fase l’objectiu fonamental és, per mitjà de l’anàlisi pràctic de definicions concretes, reconèixer la nostra ingnorància, el nostre desconeixement de la definició que estem buscant. Només una vegada reconeguda la nostra ignorància estem en condicions de buscar la veritat. La segona fase consistiria propiament en la recerca d’eixa veritat, de la definició universal, eixe model de referència per a tots els nostres judicis morals. Es tracta de portar a un interlocutor a enllumenar la veritat, a descobrir-la per si mateixa com allotjada ja en la seua ànima per mitjà d’un diàleg en el qe el filòsof proposava una sèrie de preguntes i oposava les seues objeccions a les respostes rebudes, de tal manera que finalment fos possible reconèixer si les opinions inicials del seu interlocutor eren una apariència enganyosa o un coneixement vertader.

INTENCIONALITAT

Tot sembla indicat que la intencionalitat de Sòcrates era pràctica: el interès per les qüestions lògiques o metafísiques seria completament aliè a Sòcrates. La seua finalitat seria descobrir aquell coneixement que servira per a viure, és a dir, determinar els vertaders valors a realitzar. En aquest sentit és anomenada la ètica socràtica “intel•lectualista”: el coneixement es busca estrictament com un mitjà per a l’acció. De tal manera que si coneguérem el “Bé”, no podríem deixar d’actuar d’acord amb ell; la falta de virtut en les nostres accions seria identificada, doncs, amb la ignorància i la virtut amb el saber.

MORT

En l’any 399 a.C Sòcrates, que s’havia negat a col•laborar amb el règim dels Trenta Tirans, es va veure embolicat en un judici en plena reinstauració de la democràcia davall la doble acusació de “no honrar als deus que honra la ciutat” i “corrompre a la joventut”. Condemnat a mort per majoria, pogué haver eludit la condemna, després que, en la seua defensa, hagués demostrat la inconsistència dels càrrecs que se li imputaven, però va preferir acatar-la i morir, ja que valorava la seua consciència i la veritat més que la seua pròpia vida i com a ciutadà es sentia obligat a complir la llei de la ciutat, encara que en algun cas, com al seu, fos injusta. El dia fixat va beure la cicuta.

INFLUÈNCIA DE SÓCRATES

La mort tràgica de Sòcrates va influir poderosament en la vida i el pensament de Plató, la qual fou decissiva en alguns aspectes de la seua filosofia, com la defensa d’una concepció absolutista de la veritat i dels valors morals, la dialèctica com a mètode educatiu, la recerca de les definicions essencials i l’intel•lectualisme moral, que es basa en el coneixement del be. Sols si es coneix el que és el be i la justícia es pot realitzar el be y la justícia.
El punt de vista de Sòcrates està viciat per certa ambigüitat: quan Sòcrates demana que a la base de la moral i la política es trobe el coneixement ¿a quin coneixement es refereix? Podem distingir entre saber fer alguna cosa i el saber en què consisteix eixa cosa. El primer tipus de saber és un saber entès com destresa (be siga corporal o espiritual) per a la realització d’ alguna cosa, i el segon tipus és un saber entès com coneixement explícit i conscient d’alguna cosa (com ocorre per exemple en la ciència).

Com ja hem dit abans, Sòcrates va exercir una influència directa en el pensament de Plató, però també en altres filòsofs que, en major o menor mesura, havíen sigut els seus deixbles i que continuaran el seu pensament en direccions diferents, i encara contraposades. Alguns d’ells fundaren ecoles filosòfiques conegudes com les “escoles socràtiques menors”, com Euclides de Megara (fundador de l’escola de Megara), Fedón de Elis (escola d’Elis), l’atenès Antístenes (escola cínica, a la que va pertànyer el conegut Diògenes de Sinope) i Aristipo de Cirene (escola cirenàica).

CONCLUSIÓ

Sòcrates era considerat una persona enigmàtica pels seus contemporanis. No va escriure el seu missatge, el que significa que depenem totalment de la imatge que va deixar els seus deixebles d’ell. El que està per damunt de qualsevol dubte és que era un mestre en l’art de la conversa. A més, parlava amb una autosuficiència que fascinava i irritava. Pensava que parlava en nom d’una cosa major que ell. Va desafiar als poderosos de la societat, criticant tota classe d’injustícia i abús de poder, cosa que finalment, acabaria costant-li la vida.

Per finalitzar adjuntem un esquema que ens resumeix tots el punts que hem tractat en aquesta entrada:

Actividad final: Glogster.

Como actividad final, hemos recopilado todas las actividades anteriores y las hemos juntado en el glogster que tenéis a continuación, para así poder consultarlo todo con mayor rapidez y siendo más agradable visualmente.


Es la última actividad de filosofía del curso, así que solo desearos unas buenas vacaciones a todos y gracias por confiar en nosotros. Ha sido un placer.

Fdo: María Clérigues, Daniela Hurtado y María Medina.

Actividad 4: Un encuentro con los presocráticos.

En esta actividad hemos realizado un tríptico sobre varios filósofos presocráticos. Está escrito de manera que parezca un encuentro entre amigos, que hablan de sus vidas, de lo que piensan, el porqué... Pitágoras ese día estaba enfermo y no pudo acudir, por ello, sus amigos comentan todo lo que saben sobre él. Esperamos que os sea de ayuda y que aprendáis tanto leyéndolo como lo hemos hecho nosotras creándolo.

Fdo: María Clérigues, Daniela Hurtado y María Medina.